PER FI JA ÉS OFICIAL!!

Indian Sunrises canvia de nom i de Logo!!

ARA SOM... 

INDIAN SABADELL!!

SOM LES MATEIXES! LES INDIANS TEAM, AMB UN SOL PROJECTE...

EL PROJECTE TAJU

ORGANITZEM ACTIVITATS  SOLIDÀRIES  PER  PODER  GARANTIR UNA  NUTRICIÓ,  EDUCACIÓ I SUPORT EMOCIONAL  ADEQUATS,  PER  A LES SEIXANTA NENES, VIVINT AMB VIH, DE DOS ORFENATS DE MUMBAI.

Per tant el nom de Indian Sunrises anirà desapareixent de les Xarxes Socials... Comença una nova etapa de la nostra entitat... SEGUEIX-NOS I descobreix com pots col.laborar amb nosaltres!!

Together We Can Reach The Sun

Comencem l´any amb les coses  ben clares!  ;)

ESTAT DE COMPTES DE INDIAN SUNRISES

(17/01/2017-09/01/2018)

INGRESSOS: Caixa canvi 2016	276,38		DESPESES:
Socis	3106		Comissió Banc  de Sabadell/tràmits online	230,08
Donacions ProjecteTaju	978		Donacions ProActiva Open Arms	400
Mercat Solidari	140		Donació Sonrisas de Bombay	200
Sant Jordi	525		Subvenció   Ajuntament  de SBD per Sonrisas de Bombay	12154,64
Dirty Dancing	700		Dirty Dancing	317,62
			Big Smiles	105
Subvenció Ajuntament SBD Sensibilització	287,62		Sant Jordi	317
Subvenció Ajuntament SBD per Sonrisas de Bombay	12154,64		Fes-te de l´Índia	36,87
			varis copisteria	96,95
Fes-te de  L´Índia	319		Mescla´t	3,5
Sorteig quadre	300		Tràmits Registre Generalitat	54,65
			Projecte Taju	4000
			Mercat Solidari 2017-2018	350
	18786,64			18266,31
	Disponible:	520,33	09/01/2018
		215,58	Compte corrent
		304,75	Caixa Canvi

Comencem aquest nou any centrats en el Nostre Projecte Taju, que serà a partir d´ara l´únic destinatari de les nostres recaptacions.

El Projecte Taju vol garantir una Educació, Nutrició i Suport Emocional adequats a la setantena de nenes, vivint amb VIH, de dos Orfenats de Mumbai.

Un Suport Emocional adequat serà el nostre principal objectiu per aquest 2018. I per això estem formalitzant una col·laboració amb l´entitat de Pallassos d´Hospital, Big Smiles, de la que us n´anirem informant ben aviat! J

Segueix-nos a les xarxes! J

Together we can  reach the sun

Estimat amic i amiga de IndiaS,

Aquest any, les  nenes  del  nostre  Projecte Taju  i jo mateixa, Nuri  Didi, com em diuen elles, hem preparat, amb molta il·lusió, aquesta felicitació de Nadal per tu:

Volem agrair-te, de tot cor el teu suport, fidelitat  i  confiança . Aquest 2018, desitgem seguir caminant al teu costat,  per tal  que,  les nostres nenes, tinguin una vida més digna i justa.

Les nenes del nostre Projecte Taju i tot l´Equip d´ IndianS et volem desitjar:

MOLT BONES FESTES!! 

Núria Crusafont

Avui, 1 de Desembre, Dia Mundial de la Lluita contra la Sida, us recomanem la lectura d´aquest petit conte, basat en la història de la Harshada, una nena de quatre anys, que en fa només un que viu als Orfenats del nostre Projecte Taju, regentats per les Germanes “Helpers of Mary”.

La Harshada i la resta de nenes són portadores del Virus de la Sida. L´estigma social que  pateixen aquests malalts, molts d´ells nens i nenes a l´Índia, expulsats d´escoles i hospitals i moltes vegades abandonats per les seves famílies és el seu principal repte moltes vegades molt difícil de superar.

Esperem que us agradi aquesta petita faula dels primers anys de la vida de la Harshada escrita per la nostra sòcia fundadora, Núria Crusafont, que va poder conèixer personalment a la petita aquest passat mes d´Octubre.

Bona lectura!

NO PARLO

La majoria de nens no recorden els primers anys de la seva vida,  ni molt menys els primers dies ni les primeres hores de vida. Jo sí, jo ho recordo, sobretot recordo amb molta claredat tres dies en concret: el dia que vaig néixer, el dia que vaig conèixer el Hassan, el meu pare i el dia que vaig conèixer el Freddy.

El dia que vaig néixer:

Vaig néixer en una habitació fosca, petita i bruta. La meva mare, una dona extremadament prima,  dèbil i malalta em va duu  al món amb gran dificultat.

Ens va ajudar una veïna, una dona grassa i bona amb nocions de llevadora, que ja havia ajudat a néixer, anteriorment,  a altres nens del nostre veïnat, massa  pobres per  poder anar a un hospital.

L´avi un home dolç però cansat i molt trist va col·locar-me al costat del cos fred i quasi immòbil de la meva mare. La veïna es fregava les mans amb aigua i sabó obsessivament mentre  em mirava amb un cert recel.

L´avi plorava, les llàgrimes que queien dels seus ulls mullant-l´hi les galtes,  jugaven alegres, alienes al què passava al seu entorn, lliscant pel seu bigoti fins a caure a terra.

I així va ser el dia que jo vaig néixer, fosc, trist, brut com la nostra habitació del barri de barraques on vivíem, a la ciutat de Mumbai. Dins meu hi va néixer, també, un sentiment de culpabilitat per no sé ben bé què, però que, amb el temps,  vaig començar a comprendre.

El dia que vaig conèixer el Hassan, el meu pare:

En Hassan va entrar a la nostra habitació donant un fort cop a la porta, obrint-la de bat a bat. Era un home alt i robust de cabells negres i barba espessa. Jo jugava a terra amb una nina de roba que va  fer-me l´avi.

El Hassan em mirava fixament des de la porta. La seva mirada no era de recel com la de la veïna llevadora, ni de por com la dels nens i nenes del veïnat que passen ràpid i marxen corrent cap a casa, quan em veuen jugant al carrer, davant de casa, mentre la mare dorm dins l´ habitació. La mirada d´en Hassan era d´odi, d´odi i de fàstic.

La mare paralitzada per la por, es  recolzava a una paret de l´habitació per no caure a terra. Llavors va passar allò, allò que mai oblidaré;  l´odi i el fàstic de la seva mirada es van transformar en paraules. Les seves paraules van entrar dins meu colpejant-me el cervell i l´ànima.

-“Dona!! , l´hi deia a la meva mare, “Per què encara és viva! Pensava que ja seria morta!!”, assenyalant-me a mi.

-“ És la teva filla!” va contestar la meva mare. No va cridar gaire, crec que només la vaig sentir jo, la seva veu era feble com ella i no parlava gaire per tal de no malgastar la poca energia que l´hi quedava.

-“ tu també hauries de ser morta!! Les dues sou unes bruixes maleïdes! Pel vostre cos hi corre la mort i per culpa vostra jo també estic malalt! Us mataria ara mateix si no fos que em fa fàstic tocar-vos!

Desprès d´aquestes paraules, va entrar a casa per agafar el pot on la mare i l´avi hi guardaven les poques rúpies que els hi quedaven i va marxar corrent maleint-nos i manllevant-nos la vida, sense tocar-nos, només amb les seves paraules, tal i com ell volia.

Així va ser el dia que vaig conèixer el Hassan, el  meu pare. Aquell dia vaig entendre aquell sentiment de culpa estrany que  m´acompanyava des del mateix dia en que vaig néixer, jo era una bruixa maleïda,  pel meu cos hi corria la mort i feia emmalaltir els altres.

La mare va posar-me el cognom del seu primer marit, mort uns quants anys enrere. Ja no era filla d´en Hassan.

El dia que vaig conèixer el Freddy:

L´avi es va llevar molt  aviat, com feia sempre. Va preparar Chapati i m´en va donar un tros amb una mica d´aigua.

Va sortir per la porta i va tancar-ne el cadenat amb la seva clau de ferro. Jo com cada dia, vaig  quedar-me dins, sola. La mare ja no hi era, una nit vaig notar que el seu cos era més fred que de costum. A la matinada l´avi se la va endur i ja no va tornar. Ningú em va explicar perquè.

Jo passava els dies sola, espantada i sentint-me cada cop més malalta. L´avi tornava quan ja feia varies hores que el sol dormia. A vegades em portava una mica de llet, arròs o Dhal. Estava molt cansat de treballar tot el dia, s´estirava al meu costat i de seguida s´adormia.

Un d´aquells dies quan l´angoixa semblava que estava a punt de vencem, va aparèixer el Freddy per la petita finestreta de l´habitació. En Freddy era un Blauet, ell va convertir-se en el meu millor amic i la meva única companyia.

El Freddy podia llegir la meva ment i sempre sabia com em sentia i què necessitava en cada moment. Va ser ell qui em va ensenyar a ballar Bollywood. De l´habitació del costat es sentia “Naino”, la nostra cançó preferida. En Freddy feia tombarelles en l´aire i pujava i baixava les ales seguint-ne el ritme. Em feia riure.

Sobrevolava l´habitació movent les ales quant jo tenia molta calor i em refrescava, em  feia pessigolles amb les seves plomes blaves i fins i tot em portava menjar quan tenia gana.

Els dies ja no eren tant llargs ni solitaris, en Freddy m´ajudava a oblidar que estava malalta.

El dia que vaig conèixer el Freddy va ser el dia més feliç de la meva vida.

Avui ja tinc quatre anys, ja no visc amb l´avi. Ara visc en un orfenat a prop de Mumbai, amb trenta nenes més. Elles també són nenes maleïdes com jo i conviuen amb aquest sentiment de culpa tal com ho faig jo, amagant-lo darrera de jocs, llibres i serials de  la televisió. Ara ja no estic mai sola, menjo sempre que tinc gana i ja no em sento malalta.

El Freddy segueix visitant-me cada dia, però les seves visites son més curtes, menys quan ballem Bollywood amb la resta de nenes, llavors continua fent tombarelles en l´aire i movent les ales al ritme de les cançons durant hores.

Un dia va venir el Hassan, acompanyat d´un altre home. Va venir per endur-se’m. Com que no porto el seu cognom, ell i l´altre home van haver de marxar amb les mans buides. Més tard, amagada darrera una porta vaig poder escoltar a les Germanes, encara atemorides per la visita,  com deien: “Gràcies a Déu que hem pogut protegir-la! Està clar que venia a buscar-la per a vendre-la!”.

I jo que pensava que no valia res...

L´avi ve a veure´m sempre que té vacances. Ens mirem en silenci durant hores mentre ell m´acarona els cabells i el veig menys trist, igual de cansat però menys trist.

Ah, per cert! Jo no parlo, si, si,  ho heu entès bé, jo no parlo. La resta de nenes em fan preguntes esperant sentir la meva veu de resposta i jo em poso les manetes a la boca i amb gestos els hi dic que jo no parlo! Perquè no puc, perquè no en sé i perquè no vull!!

Què passaria si algun dia em decideix-ho a explicar a algú,  la història de la meva vida,  en veu alta? I si llavors, entremig de les paraules,  hi emergeix tot el dolor que duc dins i m´acompanya la resta de  la meva vida?!

Tant fàcil que seria comunicar-se amb els altres tal i com ho faig amb el Freddy! Ell és l´únic que coneix la meva història, ja que ell em llegeix la ment.

I si el Freddy deixa de visitar-me o si en realitat ell mai ha existit? Llavors la meva història romandria dins meu, tancada amb pany i clau , tal com l´avi tancava la porta de la nostra habitació perquè no hi entrés ningú. Fins que algun dia, algú o jo mateixa en trobi la clau per obrir-la i  llavors, pugui explicar-te la meva història.

Però de moment, no, millor NO PARLO.

Núria Crusafont

 VALORACIÓ DE LA NOSTRA VISITA ALS ORFENATS DEL PROJECTE TAJU

16-23  d´Octubre 2017

Com cada any, aquest Octubre hem visitat els Orfenats, situats a dues hores de Mumbai, del nostre Projecte Taju.

Recordeu que aquest Projecte  té com a finalitat recaptar diners per tal de millorar aspectes com:  la Nutrició, l´Educació i la Salut, de les nenes, vivint amb VIH,  de dos Orfenats de les afores de la ciutat Índia de Mumbai.

La valoració de la nostra visita és, un any més, positiva. Les nenes es troben en bon estat de salut, de fet, detectem una millora en l´aspecte general de les nenes i en la seva salut degut a que, els tractaments per a fer front a aquesta malaltia crònica, milloren i l’accés a aquests tractaments també.

Dues nenes, però, es troben en aïllament, en el mateix Orfenat, ja que pateixen Tuberculosis, una de les principals infeccions a la que han de fer front els malalts  de VIH i també la més mortífera. Tot i així, les nenes evolucionen favorablement i en pocs mesos  podran sortir de l´aïllament.

Aquestes dues nenes, per tal de recuperar-se d´aquesta infecció i no transmetre-la a la resta de nenes, han de viure aïllades de tot i tothom durant un any. Tot i que entenem les circumstàncies d´aquesta situació no podem evitar plantejar-nos i ens preocupa, les conseqüències psicològiques que es deriven d´un aïllament tant prolongat.

La duresa de la malaltia, el sentiment d´abandonament i sobretot l´estigma social que pateixen , els malalts  de VIH a l´Índia, son alguns dels  factors que fan que  aquestes nenes necessitin un suport emocional adequat i que, actualment, creiem  no estan rebent.

Les seves cuidadores, ens fan arribar aquesta preocupació i la seva impotència, ja que tot i que el tractament mèdic millora i per tant, la seva supervivència, els problemes psicològics que acompanyen aquesta malaltia encara no es tracten prou o gens.

En una societat acostumada a lluitar per a sobreviure el  tema de les malalties mentals i el seu tractament encara és un tabú. Tot i que actualment, algunes actrius de Bollywood ja s´han atrevit a fer públic que han patit malaties mentals com la depressió. Mica en mica...

Fem una  crida a psicòlegs o psiquiatres que ens poguessin orientar i assessorar per tal de millorar aquest important aspecte de la vida d´aquestes nenes. Us podeu posar en contacte amb nosaltres a indiansunrises@yahoo.es. Sent per a nosaltres, doncs, el suport  emocional, un dels principals objectius per aquest pròxim any.

Tot i així, hem de dir que la nostra visita i els regals, que tots vosaltres ens vàreu entregar,  van ser motiu de gran alegria per a totes les nenes, amb les que vàrem poder compartir jocs, balls de Bollywood, cançons, rialles, sopars, passejos i picades de mosquit!!

La nostra relació amb les nenes i les seves cuidadores es consolida, així com el nostre Projecte Taju, que aquest pròxim any 2018, esdevindrà l´eix i l´únic Projecte i destinatari dels diners  recaptats en les nostres activitats solidaries.

En aquest 2017 doncs,  Indian Sunrises, posa fi a la col·laboració amb l´ ONG Sonrisas  de Bombay i Proactiva Open Arms amb un últim donatiu a finals d´aquest any.

L´equip de Indian Sunrises ha pres aquesta decisió per a poder centrar tota la seva energia i dedicació al Projecte Taju, per tal que aquest, creixi, millori i pugui donar un servei realment útil a la setantena de nenes beneficiàries d´aquest.

Aquest any gràcies als nostres socis i sòcies, a les activitats solidàries organitzades per nosaltres o per altres i a les donacions privades hem aconseguit lliurar als dos Orfenats, del nostre Projecte Taju, la quantitat total de  4000€.

Vull felicitar a tot l´equip de Indian Sunrises pel seu  esforç i dedicació, així com agrair la generositat dels nostres socis i sòcies i col·laboradors, ja que  sense vosaltres això no seria possible.

La major part dels diners es destinaran a millorar la seva Nutrició, que ha de ser rica en proteïnes, minerals i vitamines, per tant molt costosa. També en millorar la seva Educació, en concret en millorar l´Anglès, idioma essencial per a poder trobar feina en un  futur i poder ser econòmicament independents.

Volem anunciar-vos que en els propers mesos, Indian Sunrises, per tal de començar amb força i forjar-se una entitat pròpia, en aquesta nova etapa de total dedicació al Projecte Taju, modificarà la seva Junta Directiva, la Denominació de l´Entitat (Nom) i el Logo... estigueu ben atents a les xarxes socials per a totes les novetats!! J

Seguim treballant doncs per a fer visible la realitat de les nostres nenes,  les Orfes  de la Sida a l´Índia, realitat que va millorant a poc a poc, amb millors tractaments mèdics i més accessibles, amb menys transmissions de la malaltia de la mare, amb VIH,  al nadó i menys abandonaments dels infants malalts, sobretot dels nens.

Queda encara, però, molta feina per tal de combatre el desconeixement de la malaltia, d´una gran part de la societat Índia i el fort estigma que pateixen aquests malalts, havent sempre d´amagar  la seva malaltia per a poder integrar-se en una societat que no els accepta.

Per últim, donem la benvinguda a la petita Harshada, de només quatre anys, als  Orfenats. Hi va arribar ara fa un any, sent-ne la més petitona de totes. La Harshada encara no pot parlar...  però no va parar de ballar Bollywood i menjar xocolata durant la nostra visita! Publicarem la seva història completa l´1 de Desembre , Dia Internacional contra la Sida, en  aquest blog.

Moltes gràcies,

Together we can reach the sun.

Núria Crusafont

Indian Sunrises